LA CLASSE I LA CUINAAl vespre, mentre la meva germana fa el sopar, la seva filla de tres anys, que asseguda a la taula de la cuina s’entreté jugant amb una nina de roba, li pregunta: “mare, quan l’àvia va morir, tu li vas tancar els ulls?” Ella, enmig del desconcert , intenta respondre-li amb una naturalitat semblant a la que adverteix la pregunta. “Jo no”, diu a poc a poc, “però m’imagino que algú ho va fer”. “A tots els que es moren, algú els tanca els ulls?”, continua la nena. “Si”, diu la mare, “és un costum, una manera de fer. És com un darrer adéu”. “Doncs jo, mare, no vull que em tanquin els ulls quan em mori. Si ho fan... com podré trobar l’àvia?”Reflexions de l’Eulàlia Bosch...“com podré trobar a l’avia, si em tanquen els ulls quan em mori?”, pregunta la nena a la mare. “Com sabré si el món continua existint si no el puc percebre?”, sembla ressonar en el fons de la seva interrogació. Aquella gran pregunta que es feia Hume, i amb ell la resta de filòsofs empiristes, torna a fer-se present en la inquietud de la nena. Una vegada més reneix un fragment de la història de les idees, i una vegada més cal repensar el que ja va ser dit fa molt de temps, per tal de satisfer una curiositat acabada d’estrenar.
En això consisteix també l’educació, a escoltar els nens i deixar-se endur pels encants dels seus dubtes.
Les meves reflexions...Trobo que aquest text té un títol molt encertat, la classe i la cuina, ens mostra com no cal ser a l’escola per educar als nens i nenes. Als infants els hi sorgeixen dubtes en tots moments, a totes hores, inclús a un lloc tan habitual i quotidià com la cuina. Mentre la mare fa el sopar, la nena tot jugant amb la nina comença a reflexionar sobre la vida i li sorgeixen dubtes i qüestions. La educació d’un nen no es realitza tan sols a l’escola i els responsables no són solament els mestres. Tant a casa , com al carrer, esplai, esports, mitjans de comunicació... no es deixa de donar informació que aquests absorbeixen.
La vida i la mort és un tema molt difícil de tocar i sobretot amb la mainada, ja que ningú sap vertaderament el que passa quan algú mor i tan sols podem donar la nostre opinió.
El que crec que és important és deixar clar al infant que nosaltres tampoc no sabem ben bé que passa i que solament els hi estem dient el que nosaltres creiem, però que això no vol dir que hagi de ser necessàriament la veritat. S’ha d’informar als nens i nenes tan com puguem i donar-los la llibertat i autonomia suficient per a que siguin ells els que decideixin què creure.
Entradas
